Per a un home sobrer
De quines dimensions ha de ser la cosa important que t'agradaria fer? Ens trobem davant d'un problema de percepció, senzillament. Com quan un milionari li deixa caure un bitllet dels grans a un pobre. Per com fas la teva feina, tu ets el milionari, pel tracte que m'has donat sempre, tu ets el milionari (tot i que jo no sóc el pobre, però de vegades ho he estat); per les idees que defenses, tu ets el milionari. Penso en la quantitat de gent que fa malament la seva feina, amb una total despreocupació; penso en la gent dolenta, n'hi ha per tot arreu i fan molt de mal, molt; penso en el cínics, que són els covards que fan mal, que et trepitgen quan fugen encara que t'estimin. Qui queda? En quin grup estem? No facis un grup de neuròtics per nosaltres ara, no val (els dels altres grups també ho són). Tenir por no vol dir ser covard.
Parlava abans de la percepció. Si tu tens la sensació de que no fas suficient pels altres, és perquè no fas suficient per a tu. Quan et valores més, pots donar més. De tota manera, si ajudar els altres et fa valorar-te més, fes-ho. Fes-ho tot, però no oblidis això:
A la vida un pot escollir dues tendències: fer mal a qui li ha fet mal (i per extensió i costum ja, a tothom) o, quan li han fet mal, no fer sentir dolor mai a ningú, si d'ell depèn. Si ets dels segons, potser ets més dèbil però potser ets més fort. En tot cas, la teva obra l'estàs fent dia a dia, i és de les grans.
26.9.07
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
1 comentario:
Quan vaig escriure això estava endut per un arravatament de voler deixar alguna herència per als altres, com ara un fill o un llibre. Hi penso sovint. També sovint penso que a deixar fills o llibres, en forma d'herència, deu ser un sentiment vanitós. No obstant això, la vanitat és ben humana.
El teu escrit és savi: si tinc la sensació que no faig suficient per als altres és perquè no faig suficient per a mi. Hi estic plenament d'acord. Però de tant tenir una vida només per a mi m'he acostumat a pensar només en mi. Ara no només és vanitat, sinó individualisme (i, en excés, egocentrisme). També és humà ser individualista (i egocèntric).
És cert que m'han fet mal (a qui no li n'han fet mai?) i procuro no fer sentir dolor mai a ningú, si de mi depèn. Dèbil i fort a la vegada, d'això se'n diu ser empàtic. Ficar-se a la pell dels altres: això també és humà.
Abans no m'estimava gaire i plorava de dolor. D'això fa molt de temps. Ara ja m'estimo una miqueta, tot i que escèpticament, la qual cosa no em priva de plorar d'alegria de tant en tant.
Gràcies per l'escrit, per la dedicatòria, i per haver-te fet escriure.
;)
Publicar un comentario